“uf, la sensació de pèrdua és terrible. comences per la logística, clar. com podràs treballar amb aquesta plorera continguda als pulmons, com passaràs el dia tot zombi sense poder parlar amb ningú, i pensant tots els detalls de totes les converses minut a minut repassant tots els segons d’una vida passada. com podràs oblidar el cos que t’has fet teu a base de dormir-hi al costat sense haver-te avesat mai a les virtuts d’una forma tan especial, la forma que vares reconèixer instantàniament el primer dia, ah sí, és de les que s’enrotllen amb els altres, una tia així mai s’enrotllaria amb mi, i després resulta que loca per tu. la sensació de pèrdua, cagat de merda, que et deia ella que no dormia, ni menjava i plorant tot el sant dia al sofà, tot per tu imbècil, i ara que ja no ho tens, ets incapaç de recordar com va ser que li digueres que no, perquè en algun moment ho hagueres de fer idiota, però tampoc te’n recordes, la qüestió és que ho tenies a la mà i ara és tan enfora que ja no saps ni com és. [...]
l’home invisible adormit, això mateix, ara seré l’home invisible adormit i els llençols es mouran sols quan m’aixequi al matí una mica confós per la invisibilitat sobtada, me prepararé el cafè amb llet i amb el subidón de cafeïna te telefonaré per dir-te, hola guapa, com m’agradaria retrocedir en el temps i haver fet les coses bé, perdona’m tot, estic destrossat, només vull un final, que mos asserenem i parlem com persones civilitzades i tanquem les coses bé, tranquil·la, m’he fet invisible i ara tot és diferent, quasi sempre estic adormit, sóc l’home invisible adormit i crec que si superam aquesta crisi podem tornar a començar, jo vull ser el teu home invisible i fer-te el sopar quan arribis a casa destrossada de la feina, què vols, una truita a la francesa? amb un poc de lletuga? i te rallaré un poc de formatge maonès, ja veuràs, t’encantarà, t’he comprat aquella pel·lícula que t’agrada tant, El sol del membrillo, la mirarem al sofà i te faré un massatge als peus, venga acaba’t el sopar, vols una copeta de vi? mmm, ribera del duero, especial per la meva nena i mos feim un piti després, i miram la pel·li… ah que has quedat, ah que te dutxes, ah que no vius aquí, clar, sí, que estàs trista, enfadada i avorrida amb mi, però te jur que ara tot és diferent, sóc l’home adormit invisible, res preciosa, ja diràs coses, beso bombon. i quan tir el mòbil imaginari al sofà, ni home, ni adormit, ni invisible, sóc perfectament de carn i ossos i t’enyor com cent mamuts al galop.”
El misteri de l’amor, Joan Miquel Oliver.
