El teu moment més feliç

[imatge de mujeres TIC]

Ahir a la nit vaig haver de reflexionar sobre el meu moment més feliç i el més trist. No ho vaig fer inconscientment, sinó que aquesta reflexió formarà part d’una feina important de fotografia de l’Andreä. Bé, el fet és que no sé si mai us heu parat a pensar en aquests dos moments clau, però jo mai m’havia trobat en una situació com aquesta i la veritat és que no li recomano a ningú. Potser el moment més trist el teniu ben clar, afortunadament ni jo ni la meva familia hem sofert un seguit de desgràcies importants, així que em va ser relativament fàcil escollir-ho. Més que fàcil, ràpid, tampoc cal capficar-se massa en la intensitat de la tristesa.

Quant al moment més feliç, ja va ser més complicat. És estrany però no vaig trobar cap moment que pogués sobresortir per damunt dels altres. Pensant i pensant, anava tirant enrere, primer un mes, després un any, i al final cinc, deu. Trobava conceptes com “tornar a casa” o “la primavera”, però no era capaç de concretar un moment puntual. Vaig revisar les capses fotografies, les entrades de concerts, el calaix de roba que ja no m’agrada, els cds de música que ja no escolto,… i res. No vaig ser capaç de trobar el meu moment més feliç.

Feia tot just una hora havia estat amb el meu germà sopant a la cuina. Mentre preparàvem alguna cosa per menjar, anàvem discutint sense parar, primer sobre la tele, després, com qui no vol la cosa, van anar sortint coses de fa temps. L’avantatge principal de les discussions amb germans es que pots fer mal, i al cap de cinc minuts, se t’oblida, i dius alguna cosa que fa riure, i segueixes parlant. El meu germà i jo tenim com un codi intern de bromes que ningú entén, i ell té una forma molt peculiar de parlar-me que sap exagerar per fer-me riure. Ahir a la nit vaig riure tant que fins i tot em va fer por, no podia parar i em feia mal tot (avui tinc agulletes a la panxa). A ell li fa molta gràcia veure’m riure tant, i va intercalant bromes amb experiències personals que m’explica perquè sí.

Després de rentar els plats ell va tornar al seu espai i jo al meu. Erem tan a prop i de sobte tan lluny que vaig pensar que potser algun dia ens discutíem i ell desaparexia per sempre i em va agafar molta por. Vaig anar al meu ordinador a escriure els meus dos moments i clar, vaig tenir la tentació d’escriure com a moment més feliç aquest que acabava de viure amb el meu germà, però no, només volia retenir-ho d’alguna forma per si algun dia el trobava a faltar. I això passa sovint, sorgeix la necessitat de recordar alguns moments de felicitat quan ja no hi son, perquè quan hi eren no els valoràvem com es mereixien. I de sobte, un dia et pregunten quin és el teu moment més feliç i no en trobes cap.